Església romànica de Bagergue (Val d’Aran)

Arquitectura romànica

L’arquitectura romànica es va desenvolupar per la major part d’Europa Occidental des del segle XI fins ben entrat el XIII. En aquest període l’objectiu era construir temples perdurables i amb la major grandària possible, en busca de l’alçada i la llum. El material fonamental per aconseguir aquestes condicions era la pedra, encara que no es va renunciar a utilitzar altres materials, com la fusta. La fusta es va utilitzar sobretot en cobertes de temples no voltats, encara que també es poden trobar en esglésies d’una sola nau, que són les més abundants del nostre romànic, especialment en l’entorn rural. Saber com utilitzaven la fusta durant aquesta època i anteriorment és difícil de determinar, ja que durant l’antiguitat, i encara després de l’edició dels primers tractats, la transmissió oral i l’aprenentatge directe en obra van ser les principals maneres de formació dels artesans. Tanmateix, fins a la revolució industrial, la utilització de la fusta tenia un important protagonisme en les estructures, representant un enorme catàleg de solucions estructurals, vinculades directament a l’evolució tècnica de cada moment històric.

Figura 1. Eix cronològic del període romànic

Figura 1. Eix cronològic del període romànic

Les estructures de fusta del període romànic

A principis del primer romànic els sistemes constructius amb fusta utilitzats per cobrir les crugies dels edificis cultuals eren l’embigat simple, les encavallades, o bé es feia sobre arcs diafragmes ( Figura 2). Amb aquests sistemes constructius els murs de l’edifici podien ser més estrets, al contrari del que passava amb les cobertes de volta, on els murs havien de ser força gruixuts per suportar el pes de la pedra. Les cobertes es feien a dues vessants on les peces de fusta utilitzades acostumaven a tenir unes seccions transversals gruixudes i les parts finals de les bigues s’encastaven en els murs de pedra. En les encavallades es solien fer encaixos per anar entrelligant els elements que la formaven. És en aquest moment que es fixen les bases dels encontres i encaixos d’elements de fusta d’armar que s’aniran perfeccionant i ampliant a mesura que la complexitat de les estructures i solucions espacials es vagin complicant de la mà de l’evolució de gustos i necessitats que demandarà el gòtic en primera estança i que conclourà amb les complexes solucions d’encontres resoltes per control numèric que emprem actualment. Els mestres d’aixa, profunds coneixedors del comportament del material, basats en l’experiència de la sistemàtica de la prova-error, es poden considerar els autèntics precursors pràctics de les bases teòriques en que es fonamenten els sistemes de càlcul estructural que utilitzem en els nostres dies. Durant el primer romànic la utilització de la fusta en la construcció de les cobertes era habitual. Normalment l’estructura de fusta quedava vista tot i que a vegades es tapava tot clavant un entaulat en part baixa dels tirants. Cap a mitjans del segle X les cobertes de fusta van començar a ser substituïdes per voltes de canó de pedra. Aquest fet va implicar el reforçament dels murs que ara tenien que suportar empentes molt superiors als que conferia l’estructura de fusta. Tot i que a mitjans del segle XI ja es tenia experiència en cobrir les naus amb voltes, el romànic va evolucionar de manera regionalista; en algunes zones, com és el cas de la Vall de Boí, on es va continuar cobrint les esglésies amb armadura de fusta.

Fig 2 i 3

        Figura 2. Cobertes i encavallades utilitzades                    Figura 3. Església romànica de Bagergue (Val d’Aran)

Autors: Marcel Vilches (Enginyer de Forests, MSc) i Carles Labèrnia (Arquitecte Tècnic, Màster en Diagnosi, Patologies i Tècniques de Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic)